La nació està vigorosament afirmada en el pensament i el cor de tots els espanyols. Si les nacions no tinguessin altra força de cohesió que la política, després dels greus sacudimientos per que han passat estarien ia totes desfetes. Subsisteixen perquè les subjecten vincles cent vegades més forts: la comunitat d'història i de sentiments, les relacions civils i els interessos econòmics. Per fortuna de tots la política tot just fa més que agitar la superfície de les societats. Si l'agitació arribés al fons, ¿què no seria dels pobles? Francesc Pi i Margall a Las NacionalidadesEn els anys vuitanta, PAÍS va convocar a Girona a unes desenes d'intel·lectuals, periodistes, empresaris i polítics per debatre sobre una interrogant recurrent en la història de la península Ibèrica: què és Espanya? Després de tres dies d'intensos debats, els assistents vam poder comprovar la dificultat de trobar una resposta satisfactòria per a tots, o almenys consensuada, i vam sortir d'allà amb la impressió que, segons el parer de no pocs dels reunits, Espanya, un país amb gairebé cinc segles d'unitat, en realitat no existia. En la seva opinió es tractava només d'una espècie de superestructura administrativa, un flat polític o una invenció la millor denominació en tot cas seria l'Estat espanyol. Temps més tard vam coincidir a la Fundació Cini de Venècia un centenar de congressistes, entre ells el que va ser president de la Comissió Europea, Jacques Delors, per a tractar de respondre a un interrogant pel que sembla encara més complicada: què és Europa? Menys d'una setmana després arribem a la conclusió que Europa tampoc existia si no era com somni, o com a sinònim de rivalitats, guerres i desencontres, malgrat que Jorge Luis Borges ens recordés a la sessió de cloenda que l'ésser d'Amèrica es resumia en el d'una Europa tirada a navegar. Desconcertat pel descobriment que els meus identitats europea i espanyola responien a un miratge del poder o una invenció propagandística però no a realitats amb segles d'Història a l'esquena, em vaig consolar pensant que, si Europa i Espanya no existien, almenys existien els europeus i els espanyols. En la construcció de la nostra incipient democràcia era dels ciutadans, dels seus drets i interessos, dels que es havien d'ocupar els seus governants tenint en compte que, avui com ahir, representen la voluntat popular. Representen, no la sustituyen.El veritable problema que ens apressa no és l'organització territorial sinó la modernització de la sociedadEste dilluns se celebra, enmig d'una confusió política considerable, el dia nacional de Catalunya. És una obvietat que el problema català, com alguns el defineixen, s'emmarca en la reconeixible diversitat dels territoris espanyols, de manera que fa posar vermell escoltar emfàtiques declaracions de polítics de qualsevol pelatge reclamant el reconeixement dels diferents sentiments d'identitat que poden incorporar-se al de la ciutadania espanyola. Qüestió que en molt poc ens diferencia de molts altres països, i per res constitueix una peculiaritat nostra. El veritable problema que ens apressa és per això el problema d'Espanya, i no té a veure tant amb l'organització territorial de l'Estat com amb la modernització de la seva societat. No estic dient que no hi hagi contenciosos específics, a Catalunya com al País Basc, Galícia o Canàries, que afectin l'administració pública, però es desenvolupen enmig d'un embull d'individualismes impostats, i d'una xarxa de petits o grans grups el essencial comportament és sempre el mateix. A saber: tots estan imbuïts de ser portadors de valors eterns, fins i tot si no consideren que hi hagi l'eternitat. De manera que cadascú sembla disposat a apropiar no només del veritable significat d'aquests valors sinó també de la seva significant. Que es tracti de la democràcia, de Catalunya o del que sigui, el repartiment d'etiquetes entre bons i mals catalans, bons i dolents espanyols, autèntics o falsos demòcrates, està a l'ordre del dia i s'exerceix en totes direccions. De manera que el govern de la Generalitat justifica la seva incitació a la sedició en nom de la democràcia i el de Madrid reprimeix sota la mateixa invocació el que considera amb justícia la comissió d'un delicte. Però les qüestions de fons, les que afecten a l'estructura política de l'Estat i als drets i llibertats dels ciutadans sense distinció de credo, raça, gènere o ideologia, es deixen per a més tard, és a dir, per quan ja és massa tard si se les vol resoldre, perquè la demagògia, el populisme, les emocions, o com diables es vulguin descriure els assalts a l'estat d'ànim de la gent i la renúncia a l'ús de la raó, no permeten fer-ho. La modernització d'Espanya va sorgir i s'ha enfortit en el transcurs de l'anomenat règim del 78, que ens ha permès construir una democràcia liberal a l'ús, on els drets i llibertats individuals són protegits i on ningons ciutadà és més que un altre davant la llei. Un règim sens dubte ple de defectes, que cal reformar, i en alguns casos de forma urgent si no volem veure-ho morir. Però que ha afavorit el període més durador de pau i desenvolupament del nostre país que es recorda en siglos.Sorprende així que alguns dels analistes i líders polítics de l'anomenada nova esquerra prestin oïdes sordes a les advertències que els dos intents precedents d'instauració de la República a Espanya van fracassar com a conseqüència de sengles motins o revolucions que reivindicaven la implantació de cantons o Estats independents en determinats territoris. La revolta del cantonalisme murcià en 1873, confiada en el poder militar de la base de Cartagena, va acabar amb l'efímera presidència de la República del teòric més prestigiós llavors del federalisme espanyol, Francisco Pi i Margall, després que el seu antecessor, el també català Estanislau Figueres, fugís a França temorós de ser assassinat pels radicals. Aquests últims pretenien instaurar la República federal de baix a dalt, davant els moderats i centristes republicans que aspiraven a fer-ho ordenadament mitjançant la redacció d'una Constitució pel Parlament. Els intents dels ultres de llavors per instaurar una Convenció, a l'estil de la Revolució Francesa, s'assemblen molt per cert, guardant les inevitables distàncies, al full de ruta empresa pel Parlament català per proclamar la independència i definir les lleis del seu nova i, amb tota probabilitat, inexistent República. És impossible no reconèixer en algunes de les actituds de Junts pel Sí l'alè anarquista dels seus socis de la CUP, que amenaça de convertir la classe dirigent catalana en una colla de la porra.La efervescència catalana té a veure amb el nou desordre mundial que ens presideLa revolució d'octubre de 1934 a Astúries i Catalunya i la declaració unilateral d'independència per part de Companys, després del fracàs de les dues intents prèvies encapçalades per Macià, van conduir a un enfrontament absolut entre les forces polítiques que van acudir a les eleccions any i mig després i van donar la victòria al Front Popular, en els llindars ja de la Guerra Civil. Tant en 1873 com en 1934 els successos espanyols s'emmarcaven en un escenari europeu d'efervescència revolucionària que en cap cas resultava aliè als esdeveniments al nostre país. Però en ambdues ocasions els líders dels moviments insurreccionals van oblidar la màxima que per vèncer en política cal tenir més poder que l'adversari, al marge de quin sigui el seu origen. Avui, com ahir, Catalunya no té poder polític prou perquè una declaració unilateral d'independència surti triomfant, i no obstant això és el que la Generalitat amenaça de portar a terme, de nou en un dia d'octubre, com si es busqués un homenatge al mes emblemàtic de les revoluciones.La efervescència catalana, com el 15-M, com tants altres moviments populars o populistes dins i fora d'Espanya, té a veure amb el nou desordre mundial que ens presideix, enmig del qual la democràcia representativa segueix perdent prestigi. L'augment de les desigualtats en les democràcies avançades, el deteriorament de les classes mitjanes, les dificultats per les quals travessa l'Estat de benestar i la intensitat dels moviments migratoris, han desembocat en molts llocs a la irritació popular, agitada per demagogs i oportunistes amb la impagable complicitat, espontània o no, de l'agitació a les xarxes socials. En el seu recent comentari sobre un llibre de José María Lassalle, Íñigo Errejón apuntava encertadament que "sempre que després d'un moment de dissociació i crisi hi ha una nova reunió de voluntats, un 'tornar a remenar les cartes', apareix el poble, la gent o el país com a nova voluntat col·lectiva ". Llavors, cal afegir, és quan emergeixen els líders, però també els demagogs. Els primers tracten de canalitzar i dirigir els processos; els segons només es posen al capdavant de la manifestació, a veure què enxampen. Putin o Erdogan són dos dels molts exemples que posen de relleu fins a quin punt les anomenades voluntats col·lectives, quan s'aparten del respecte a la norma democràtica, acaben arruïnant l'exercici de la llibertat d'aquest mateix poble al qual emfàticament asseguren servir.El triomf d'un modelo¡Marietta, Marietta! entre els escacs i el boxeoRiesgos del populisme sindicalEl art de la mentida políticaEspañoles, a les urnes com antesEl conflicte català és només un episodi més de la tensió agònica que les nostres societats viuen entre Il·lustració i Identitat. La primera resideix en l'origen de les democràcies representatives, mentre que la segona és llevadora de tots els nacionalismes. Enfront dels mites i a les regressives utopies que aquests normalment encarnen, la democràcia es defineix més modestament com un mètode que permet als ciutadans elegir els seus governants i, sobretot, fer-los fora. Doncs no és només el govern de les majories, sinó també el respecte a les minories i la submissió a la llei, el que defineix al sistema. Aquest inclou les regles per a la seva reforma, i si algú vol canviar-les al marge d'elles està abocat necessàriament a exercir la violència. Violència en definitiva, encara que en grau encara menor, va ser el que hi va haver a les últimes sessions del Parlament de Catalunya. Els atribolats dirigents de la secessió, ja gairebé constituïts virtualment en Convenció encara que ells no ho sàpiguen, haurien de recordar que aquesta etapa revolucionària va desencadenar el Terror, única manera de fer callar als dissidents. Si com és probable no triomfen en això, tot quedarà al final en la representació d'una pallassada descomunal, amb perjudici per als interessos de catalans i espanyols, per als sentiments d'identitat de tots ells i per al progrés en la construcció d'una democràcia renovada que combati les desigualtats, limiti els abusos del poder, persegueixi els seus corrupcions i protegeixi els més débiles.Contra les impressions emanades fa dècades de les trobades de Girona i Venècia, als quals em referia al principi, Espanya i Europa segueixen sent entitats i realitats polítiques amb secular arrelament històric i puixant futur, malgrat les crisis per les que travessen avui. El mateix pot i ha d'afirmar de Catalunya. Dit això, en l'imaginari polític espanyol destaquen dues frases d'ús comú que val la pena recordar: "Visca la Pepa!" I "Visca Cartagena!" Van ser encesos eslògans que victorejaven la Constitució liberal de Cadis i l'aixecament cantonal a Múrcia , però van acabar per ser usats com a expressió de desgavell, despreocupació o excessiva llicència, en feliç definició del Diccionari de la Llengua Espanyola. És d'esperar que l'erràtic discurs del govern de la Generalitat i l'esperpent valleinclanesc, tan espanyol, protagonitzat per la presidenta del Parlament, no acabin per convertir en una cosa semblant al respectable i respectat crit de "Visca Catalunya!". Juan Luis Cebrián és president d'EL PAÍS i membre de la Reial Acadèmia Espanyola